En el temps que corren, fer un espectacle sobre la història de Catalunya dels últims 100 anys, és gairebé un acte revolucionari. Són temps convulsos que qui tingui una
mica d’afany d’entendre’ls, s’haurà de remuntar a dècades o
segles enrere. Nosaltres aquest repàs històric el farem de l’últim segle. Just des del moment que la música
va
deixar de ser un acte en directe. Fa 100 anys només es podia gaudir de la música assistint als concerts, ja que no hi havia cap suport físic per fer-ho des de casa. Aquest és el nostre inici del viatge que acabarà en la més rabiosa actualitat.
Aquest repàs el farem recolzant-nos en algunes de les cançons o estils musicals més representatius de cada moment històric.
Però així com la música ha anat tan lligada a la nostra història col·lectiva, no podíem defugir d’una altre tret característic
dels
catalans: l’humor. Sempre s’ha dit que l’humor català és tan semblant a l’humor anglès per el seu component irònic, sorneguer i punyent.
“IMPARABLES” començarem el nostre viatge exactament fa 100 anys quan un dels referents musicals eren els Cors de Clavé. Entrarem en un cafè teatre del Paral·lel amb les cançons iròniques de l’època. Viurem la dictadura de Primo de Rivera (que entre altres coses va prohibir el català i les sardanes) i l’arribada de la República en un dels Teatres Ateneus que van aflorar al nostre país. Viurem i patirem la Guerra Civil a través de les cançons que cantaven
els milicians republicans. Cançons que varen acabar bruscament amb la victòria del bàndol feixista i posterior dictadura del General Franco. Dictadura que, com és tan habitual al nostre país, el primer que va fer va ser prohibir el català.
Viurem aquells anys foscos de la postguerra amb una ràdio franquista amb tangos, Helena Francis i copla espanyola. A mida que la dictadura anava avançant i tal vegada la repressió es suavitzava, arribaren nous estils musicals. Música de Glen Miller, cançó protesta a càrrec del Setze Jutges i l’arribada a Barcelona dels Beatles!
I mica en mica la dictadura arribava al seu final després de 40 anys de repressió. Just al final d’aquesta etapa un discurs va emocionar al país: Pau Casals a la seu de la ONU explicava el que tants catalans havien tingut prohibit dir públicament durant tants anys.
I la democràcia va arribar i el poble va prendre els carrers i les places com a lloc de trobada i sobretot d’actuacions culturals. Fenòmens com el Canet Rock s’espolsaven del damunt la pàtina de repressió i autocensura. Eren temps d’anhel de llibertat i orquestres com La
Plateria serien uns dels protagonistes d’aquesta etapa.
I amb la nova democràcia encara tindríem una altra fuetejada d’un règim que ja creiem superat. El 23 de febrer del 81 hi va haver
un intent de cop d’estat. Uns que ho van explicar meravellosament bé amb, l’humor català que esmentàvem, van ser La Trinca amb el la seva “Dansa del Sabre”.
I cantarem Serrat amb el seu “Temps era temps” que dibuixa perfectament com van ser els anys foscos de dictadura. I viurem el naixement de TV3 amb una tria de diferents sintonies que formen part
de
la nostra memòria col·lectiva. I reviurem l’any 92 amb aquells Jocs Olímpics que varen
canviar per sempre el status de Barcelona i Catalunya al món a ritme de rumba catalana.
I veient que la història del nostre país està canviant constantment en
els darrers temps, acabarem amb un tema de Lluís Llach que sembla idoni per aquests moments: “Que tinguem sort”.
Amb tots aquests ingredients musicals a càrrec del Quartet Mèlt i de la narració a càrrec d´Òscar Orbezo, tenim tots els ingredients per fer
un
espectacle amb mot bona música, divertit i a voltes emotiu.
- Imatges cortesia d'assessoria de premsa
Comentarios