IMPARABLES de QUARTET MÈLT ESTRENAN AL MOLINO DE BARCELONA 10 DE GENER


En el temps que corren, fer un espectacle sobre la història de Catalunya dels últims 100 anys,  és gairebé un acte revolucionari. Són temps convulsos que qui tingui una mica dafany dentendrels, shaurà de remuntar a dècades o segles enrere. Nosaltres aquest repàs històric el farem de l’últim segle. Just des del moment que la música va deixar de ser un acte en directe. Fa 100 anys només es podia gaudir de la música assistint als concerts, ja que no hi havia cap suport físic per fer-ho des de casa. Aquest és el nostre inici del viatge que acabarà en la més rabiosa actualitat.


Aquest repàs el farem recolzant-nos en algunes de les cançons o estils musicals més representatius de cada moment històric.
Però així com la música ha anat tan lligada a la nostra història col·lectiva, no podíem defugir duna altre tret característic dels catalans: l’humor. Sempre sha dit que l’humor català és tan semblant a l’humor anglès per el seu component irònic, sorneguer i punyent.

“IMPARABLES  començarem el nostre  viatge exactament fa 100 anys quan un dels referents musicals eren els Cors de Clavé. Entrarem en un cafè teatre del Paral·lel amb les cançons iròniques de l’època. Viurem la  dictadura  de Primo  de Rivera  (que entre altres  coses va prohibir el català i les sardanes) i l’arribada de la República en un dels Teatres Ateneus que van aflorar al nostre país. Viurem i patirem la Guerra Civil a través de les cançons que cantaven els milicians republicans. Cançons que varen acabar bruscament amb la victòria del bàndol feixista i posterior dictadura del General Franco. Dictadura que, com és tan habitual al nostre país, el primer que va fer va ser prohibir el català.


Viurem aquells anys foscos de la postguerra amb una ràdio franquista amb tangos, Helena Francis i copla espanyola. A mida que la dictadura anava avançant i tal vegada la  repressió  es  suavitzava, arribaren nous estils musicals. Música de Glen Miller, cançó protesta a rrec del Setze Jutges i l’arribada a Barcelona dels Beatles!
I mica en mica la dictadura arribava al seu final després de 40 anys de repressió. Just al final daquesta etapa un discurs va emocionar apaís: Pau Casals a la seu de la ONU explicava el que tants catalans havien tingut prohibit dir públicament durant tants anys.


I la democràcia va arribar i el poble va prendre els carrers i les places com a lloc de trobada i sobretot  dactuacions  culturals.  Fenòmens com el Canet Rock sespolsaven del damunt la pàtina de repressió i autocensura.  Eren temps  danhel  de llibertat i orquestres  com  La Plateria serien uns dels protagonistes daquesta etapa.


I amb la nova democràcia encara tindem una altra fuetejada dun règim que ja creiem superat. El 23 de febrer del 81 hi va haver un intent de cop destat. Uns que ho van explicar meravellosament  bé amb, l’humor català que esmentàvem, van ser La Trinca amb el la seva Dansa del Sabre”.



I cantarem Serrat amb el seu Temps era temps que dibuixa perfectament com van ser els anys foscos de dictadura. I viurem el naixement de TV3 amb una tria de diferents sintonies que formen part de la nostra memòria col·lectiva. I reviurem l’any 92 amb aquells Jocs Olímpics que varen canviar per sempre el status de Barcelona i Catalunya al món a ritme de rumba catalana.


I veient que la història del nostre país està canviant constantment en els darrers temps, acabarem amb un tema de Lluís Llach que sembla idoni per aquests moments: Que tinguem sort.


Amb tots aquests ingredients musicals a càrrec del Quartet Mèlt i de la narració a rrec d´Òscar Orbezo, tenim tots els ingredients per fer un espectacle amb mot bona música, divertit i a voltes emotiu.

  • Imatges cortesia d'assessoria de premsa


Comentarios